19.12.06

¿Socialistas o nacionalistas? VICENÇ NAVARRO (El País-04/12/2006)


¿Ha sido una característica del movimiento socialdemócrata en la historia de Europa el tener una desarrollada sensibilidad social, consecuencia de su proximidad a las clases trabajadoras (de donde surgió tal movimiento) y que, con el tiempo, fue expandiéndose para responder a las necesidades de otros estamentos sociales tales como las clases medias. Resultado de esta sensibilidad social ha sido el establecimiento en la gran mayoría de países de Europa del
Estado de bienestar, siendo este Estado de bienestar la mayor contribución que ha hecho la socialdemocracia al desarrollo humano en los países capitalistas desarrollados. Es cierto que otras tradiciones políticas como la democracia cristiana han contribuido también al desarrollo del Estado de bienestar. Pero ha sido la socialdemocracia la que ha hecho de su establecimiento su objetivo prioritario.
En general, estos Estados de bienestar han sido el resultado de una alianza de las clases trabajadoras con las clases medias, diseñando unos servicios públicos (tales como educación, sanidad, servicios de ayuda a las familias, y otros) en los que las clases medias -que por regla general tienen mayores exigencias y expectativas que las clases trabajadoras- se encuentren cómodas. Ello ha requerido un elevado gasto público que garantice la elevada calidad de tales
servicios. Su mayor desarrollo ha sido en los países escandinavos y muy en particular en Suecia, país donde la socialdemocracia ha gobernado durante 65 de los últimos 75 años, situación que ha hecho exclamar a más de un observador de aquel país que los suecos son genéticamente socialdemócratas. El mejor indicador de esta amplia aceptación del Estado de bienestar es que, en las últimas elecciones suecas, ningún partido haya pedido la reducción del Estado de bienestar o la disminución de impuestos.La situación, sin embargo, es muy distinta en el sur de Europa, y muy en particular en España, donde las derechas han sido históricamente muy fuertes y las izquierdas, débiles y divididas. En realidad, en España tal alianza de las clases trabajadoras con las clases medias no se ha cristalizado todavía, lo cual es causa de un Estado de bienestar muy poco desarrollado. Las últimas cifras de Eurostat muestran que el gasto público social como porcentaje del PIB (19,7%) es de los más bajos de la Europa de los Quince (UE-15), cuyo promedio de gasto público social es del 28,2% del PIB. En realidad, España gasta sólo el 60% del
gasto público social por habitante de la UE-15, y ello a pesar de que nuestro PIB per cápita es el 90% del promedio de la UE-15. Ello muestra que España gasta mucho menos en su Estado de bienestar de lo que le corresponde por el nivel de riqueza que tiene.
Este bajo gasto público explica la segunda característica del Estado de bienestar español, que es su polarización social de manera tal que las clases medias de renta alta así como los sectores más pudientes de la sociedad utilizan, en general, los servicios privados (la enseñanza privada y los servicios sanitarios privados), mientras que son predominantemente las clases populares (clase
trabajadora y clase media de renta media y baja) las que utilizan los servicios públicos. Tal polarización social, por cierto, no beneficia ni a las clases más pudientes ni a las clases populares pues, aun cuando la sanidad privada, por ejemplo, puede ser, en ocasiones, mejor que la pública en el confort (una cama por habitación), en la capacidad de elección y en el trato personal, la sanidad pública es mejor que la privada en la calidad del personal y en la riqueza de la infraestructura técnica. Lo que se requiere es una sanidad pública multiclasista que mantenga la alta calidad ya existente, mejorando considerablemente su confort, tanto el de los pacientes como el de sus profesionales (entre los peor pagados de la UE-15). Pero ello requiere un gasto público mucho mayor. El gasto público sanitario per cápita de España es el más bajo de la UE-15.
Esta polarización social se da en mayor grado en Cataluña, que ha estado gobernada por las derechas durante la mayoría del periodo 1939-2006, primero por una dictadura nacionalista española ultraconservadora y después, durante 23 años, por un Gobierno nacionalista catalán conservador democráticamente elegido, Gobierno que sistemáticamente favoreció los servicios privados (tanto la escuela privada concertada, gestionada en su mayoría por la Iglesia catalana,
como la sanidad privada) a costa de los servicios públicos. En contra de lo que se creía en el resto de España, la Cataluña social no estaba mejor, sino que, en muchas áreas, estaba peor que el resto de España. Durante muchos años, los médicos y otros profesionales sanitarios, por ejemplo, estaban entre los peor pagados de España. Tal polarización social, reproducida en la dicotomía
servicios privados versus servicios públicos aumentó considerablemente durante el periodo de alianzas PP-CiU (1996-2003), cuando se siguieron unas políticas de austeridad social que determinaron que el déficit de gasto público social por habitante de España con el promedio de la UE-15 aumentara el 24%.
En sanidad tal déficit aumentó el 30%. En el año 2003, y por primera vez en la historia de Cataluña de los últimos 70 años, un Gobierno de izquierdas fue elegido con un programa (el Pacto del Tinell) claramente socialdemócrata. Incluía entre sus propuestas el alcanzar en
dos legislaturas el nivel y el gasto público social como porcentaje del PIB del promedio de las regiones y de los países europeos de igual nivel de desarrollo económico. El gran incremento del gasto social del Gobierno tripartito mostró la realización de tal compromiso, acompañado este aumento del gasto público social de cambios muy significativos en las distintas áreas sociales. En sanidad, por ejemplo, se prohibió que los médicos trabajaran sólo 2,5 horas al día, poniendo como un mínimo unas seis horas; se favoreció la dedicación exclusiva de los médicos al sector público mejorando sus condiciones de trabajo y sus salarios, que pasaron a estar entre los más altos de España. En educación se prohibió que las escuelas privadas concertadas discriminaran en contra de hijos de la clase trabajadora e inmigrantes, y en vivienda se hizo la propuesta más ambiciosa que nunca se hubiera hecho en Cataluña antagonizando intereses inmobiliarios. Todas estas medidas crearon numerosas resistencias por parte de los grupos sociales y poderes fácticos afectados por tales medidas, despertando una gran hostilidad, transmitida a través de los medios de información conservadores, que son la mayoría en Cataluña (incluyendo la televisión y radio públicas de la Generalitat, escasamente reformadas), que intentaron crear la imagen de un tripartito fracasado, imagen que a veces se transmitió incluso entre sectores de la izquierda española poco conocedores de la realidad catalana.
A esta resistencia a la continuación de este Gobierno tripartito se ha añadido ahora otra de orientación nacionalista española que basa su oposición en el hecho de que tal Gobierno incluye un partido independentista. Varios dirigentes socialistas españoles han indicado recientemente que preferirían un Gobierno catalán nacionalista conservador a un Gobierno catalán de izquierdas con un partido independentista, anteponiendo así su nacionalismo español a un deseo
de mejorar el bienestar de la clase trabajadora y de las clases populares tanto de Cataluña como del resto de España. El partido independentista junto con el PSC e IU-ICV ha presionado al gobierno español para que aumentara el gasto social en el presupuesto del Estado español. Por lo visto, tales dirigentes hubieran preferido que a los hijos de la clase trabajadora catalana se les continuara excluyendo de las escuelas concertadas, antes de que tal exclusión se prohibiera
por una consejera independentista, pero de izquierdas. Estas voces nacionalistas españolas están abandonando su compromiso socialista con el argumento de que están defendiendo la unidad de España, ignorando que la gran mayoría de los catalanes nos sentimos españoles sin peligro de desunión. Es ofensivo y frustrante que personalidades de las izquierdas españolas utilicen ahora España de manera semejante a como las derechas catalanas nacionalistas utilizaron Cataluña, defendiendo intereses distintos a los de las clases populares de Cataluña y del resto de España.

5.12.06

Eth camin dera cooperacion

Descontentament, apolitisme e me temi que sustot indiferéncia neurissen eth mistèri dera Abstencion. Mès interpretar era Abstencion ei coma sajar de cercar es claus ontologiques dera Santíssima Trinitat. En ues eleccions, qu'an volut díder es que non an volut díder arren?
Sonque pogui díder qu'er hèt de participar en un procès d'eleccion democratic supòse un compromís ciutadan de prumèr nivèu, que non ei çò de madeish votar dreta que quèrra o que demorar impassible ara calor deth larèr, que, en fin, auem de besonh era politica democratica, e que çò qu'ei en crisi non ei era politica senon ua manèra determinada de hèr politica: era que s'exercís de forma autoritària, centralizada e jerarquizada.
Dilhèu era classa politica a de començar a pensar naues formes de govèrn en un contèxte de granes henerècles sociaus e màgers interdependéncies. Eth principi de cooperacion pòt èster un bon procediment tà gésser deth clòt. Cooperar vò díder despartir es responsabilitats e priorizar es procediments formaus e informaus (dialòg e participacion ciutadana) peth dessús des estructures tradicionaus de podèr.
Quauqua mòstra d'autocritica de quauque dirigent politic pòt daurir camin en aguest sens. A veir...

4.12.06

Eth limbe apolitic

Eth mèn vòt entà definir era abstencion des darrères eleccions ath Parlament de Catalonha va entà d’aqueri que son estranhs ara politica, o dit d’un auta manèra, entà d’aqueri que son apolitics. Èster apolitic ei de mau veir, sustot se sabem qu’er òme ei politic per naturalesa, ei mès, se sap qu’aqueth que non auie cap interès pes ahèrs publics quedaue, en epòca grèga, classificat coma un “idiota”.

En un país a on auem era grana sòrt de poder escuélher e decidir liurament (damb es sòns pros e es sòns contres) a trauèrs deth nòste vòt, (unic moment reaument decissiu e de paraula des persones vers er Estat), a on ara fin dempús d’èster encara ereus recents dera dictadura, auem artenhut (damb lutes, mòrts, caciquisme, represion, sumision, absulotisme, eca) era tant demorada e significativa democracia, coma ei alavetz qu’ era accion de votar se torne nulla o debil e es persones se tornen apolitiques?

Es mies de comunicacion en aguesti ahèrs an un pes decissiu coma ja l’aueren en arribada ath podèr des totalitarismes alemans e italians, o enes mès recents comicis americans. Mès jo non voi hèr referéncia a coma se desvolope era campanha electorau de cada partit, senon que voi referir-me ath politic deth dia a dia, a d’aqueth que ges en totes es subertaules dera màger part des cases, a d’aqueth que, como quien no quiere la cosa, ges, torni a repetir, cada dia en es telenotícies, (e tanben per suposat, enes diaris e en internet). Un dia era notícia ei eth mensprètz der adversari, un aute ei er escandol sustot des entitats municipaus per çò que tanh ar urbanisme, (a quin aranés o non aranés non li sòne açò?), per un aute se parle des implicacions economiques remèrqui -de quinsevolh partit politic-, en empreses privades en tot blanquejar sòs, ath delà, gessen notícies nacionaus e internacionaus que sonque hèn referérencia ath terrorisme, que s’amague darrèr d’interèsi estrategics (damb era installacion dera pòur enes cases) e atau un long eca, e nosati…es qu’auem decission entà cambia’c, demanam tranquillament s’a guanhat eth barça o eth madrid. E tant que eth fotbòl ei er òpi deth pòble!, non ei mès interessant qu’es debats, es discorsi e es mensprètzi que se hèn entre partits que son estranhs ath ciutadan?.

Non ei qu’es mieis de comunicacion cerquen era notícia, (que tanben) çò d’estonant ei qu’aguestes notícies, en ua democracia, non s’aurien de dar. Un dialòg aluenhat e mancat de sentit practic e comun ei estranh as persones, les transforme en apolitiques tot e qu’aguesta paraula ei endimoniada. Per açò, voi pensar que cau seguir en hèr e en creir ena democracia ath delà de saber qu’era política implique peth costat negatiu er egoisme, era corrupcion, era ambicion de podèr, e er òdi. Arribar ara democracia qu’auem a costat plan, ara çò que còste mès ei mantenguer-la e mielhorar-la. Tostemp damb eth vòt, (era pèça deth moviment) entà poder gésser d’un viatge d’aguest limbe apolitic.

3.12.06

De qué se n'arrís Mafalda?

Dilhèu des donades dera abstencion electorau enes darrères eleccions ath Parlament de Catalonha, dilhèu dera definicion basica de democracia, que semble èster plan luenh dera realitat que mos entore. Plan segur qu’aguesta tira de Quino illustre era sensacion globau dera societat civila vers era desconfidança e apatia que genère era practica politica actuau.

Abstier-se, segontes eth diccionari dera Academia espanhòla dera Lengua signifique “privar-se de bèra causa / non participar en quauquarren a que s’a dret, per exemple, en ua votacion” e un diccionari de politica, esclarís mès: “Abstencionisme: un des indicadors dera participacion politica. Especificament, denòte era non participacion en acte de votar. Ua variant deth madeish ei er abstencionisme civic, que se manifèste quan un elector participe en ua determinada votacion, mès a trauèrs deth vòt en blanc e, en conseqüéncia, nul”. Coma se pòt remercar, de totes es manères ei abstencion, ja sigue intencionada, per incuria, comoditat, indiferéncia o males intencions laguens d’un contèxte de boicòt determinat.

De qui ei era responsabilitat d’aguesta abstencion electorau? Plan segur qu’ei de toti es partits politics, mès ei dificila d’atriboïr. Pot èster motivada per engüeg d’un procès long e fatigant coma a estat eth cas der Estatut de Catalonha. Era abstencion pòt èster tanben motivada peth desinterès, mès tanben pera confidança de que non existís cap situacion de crisi qu’obligue a movilizar-se. Era abstencion tanben ei generada peth creishent individualisme que caracterize ath ciutadan actuau. Era principau hònt de satisfaccions e problèmes qu’auem toti nosati se restaquen ara nòsta biografia personau, der airau laborau enquiara viuenda, en tot passar per vacances e es despenes dera vida vidanta. Çò de privat qu’ei çò que domine. Tot açò pòt èster conseqüéncia, en part, dera practica indiferenciacion entre es partits politics e ena percepcion de qu’es pactes entre eth poder politic e er economic non se pòden trincar e son suficients entà mantier aqueth particular modèu de democracia sense participacion. Per açò se vòte pòc, pr’amor que fòrça gent cre impossible modificar eth “status quo”.

En generau, era abstencion electorau se restaque ara apatia civica dera madeisha manèra qu’eth vòt en blanc se restaque ara protèsta. Eth vòt en blanc ei un vòt resposable de ciutadans que per disparières rasons de consciéncia non se senten representadi pes partits politics existents, totun enes sistèmes electoraus actuaus, eth vòt en blanc non se signifique, que s’ignòre.

Eth problèma ei que, legau e constitucionalament, n’era abstencion n’eth vòt en blanc son eficaci, aumens a cuert tèrme, entà cambiar era manèra de hèr politica ne, ath delà, es estructures sociopolitiques. En nòste sistèma qu’ei obligatòri votar, mès non votar per quauquarrés. Eth vòt en blanc ei er acte politic peth quau eth ciutadan manifèste era sua disconformitat damb es candidats que se presenten a curbir es cargues de govèrn. Coma dejà se mente en un article d’aguest blòg, ua manèra de dignificar aguesta actitud, era de votar en blanc, serie revirar-lo en un vòt exemplificador en tot asignar-li en sistèma electorau bèra sòrta de representacion, a saber, un sistèma peth quau en vòt en blanc genère cagires sense curbir enes organismes representatius. D’aguesta manèra, es politics s’esforçarien per non pèrder electors.

Conclusion, conformisme o puniment? Ath delà des diuèrses opinions que i poguen auer, era abstencion electorau non ei eth camin entà refortilhar ua des bases dera democracia, qu’ei era participacion ciutadana.

2.12.06

Participar

Cansament. Aquera qu’ei era paraula. Era darrèra convocatòria electorau autonomica a evidenciat eth desinterès de grana part dera poblacion pes eleccions en concrèt e pera politica en generau. Mès, coma s’a arribat ad aguest punt, en qu’un dret basic s’a convertit en ua lòsa qu’era societat non a talents d’arrossegar?

Dilhèu ei cèrt, coma se comente en d’auti “post”, qu’era democracia ei malauta, mès non ei cap mens vertat qu’era societat actuau atrauèsse tempsi fòrça incèrti, a on eth sistèma de valors en ei plea metamorfòsi, e era manca d’illusion collectiva ei eth prumèr signe d’aguest hèt.

Se parlam a nivèu estrictament politic (electorau) eth sentiment generalizat en carrèr se vire en maufidança cap ath politic e era politica pr’amor qu’es espectatives que se pòden crear en ua campanha electorau quinsevolha se transformen en hum un còp passadi es comicis. E qui n’a eth tòrt de tot açò? Donques toti l’auem un shinhau.

- Eth politic per deishar-se amiar pera inèrcia deth poder e, per exemple, non cambiar ua lei electorau totauments injusta e discriminatòria qu’entre d’autes causes aurie de hèr acomplir toti es compromisi prenudi pendent era campanha…
- Eth ciutadan que, immèrs en un individualisme a viatges desmesurat, hè a passar en tot moment es pròpris interèssi dauant des collectius…

Ath delà, ei facilament constatable qu’es govèrns mès conservadors non defensen es interèssi de tota era poblacion en tot crear-se atau un cèrt sentiment de manca de representacion e per tant, en amendrir era participacion electorau.

Totun, se parlam de participacion ciutadana a un nivèu mès generau vedem que, per exemple, accions coma eth volontariat o er associacionisme son cada còp mès abituaus ena societat. Alavetz, ei possible estacar ua causa damb er auta? Ei a díder, de quina forma se pòt implicar ara societat civila enes institucions publiques, enes ahèrs publics?

Ath mèn veir era respòsta se trape ena incorporacion deth ciutadan enes ahèrs mès sociaus, es que mès li tanhen e que mès apròp a. E en aguest punt es ajuntaments e eth municipalisme jòguen un papèr primordiau. Ei de besonh trabalhar transversaument entà garantir aguesta participacion, començar a creir ena cultura dera participacion, potenciar era democracia participativa e crear espacis dubèrts ath ciutadan

Es politiques de participacion ciutadana en encastre locau son en guanhar reconeishement sociopolitic e implantacion institucionau enes darrèri tempsi. Era legislacion europèa parle dera participacion en tèmes publics coma un dret deth ciutadan e coma un déuer des podèrs publics hèr-la possibla. Leis coma era Ley 07/1985 reguladora de las Bases del Régimen Local, era Llei 08/1987 municipal i de règim local de Catalunya, Ley 57/2003 de modernización de los gobiernos locales…son leis qu’emparen e faciliten era implicacion ciutadana en tèmes publics, en forma de Conselhs Sociaus, Organs de participacion…Donc, es esturments ja existissen, non cau pas inventar-les. Mès alavetz, qué ei çò que cau hèr? Pensi que recuperar era capacitat d’illusionar e trabalhar transversaument son es prumèri passi a dar.

Er exemple mès evident que possedim en Aran la trapam ena Associacion es Terçons, que siguec creada en 1977 damb er objectiu de reviscolar es sentiments identitaris ath delà de preservar es interèssi dera Val dauant eth “boom” toristic qu’alavetz començaue. Siguec ua clara mòstra dera defensa d’interèssi sociaus entà arténher un objectiu comun.

E d’açò pensi que se tracte: trapar aqueth o aqueri interèssi comuns, saber transméter era capacitat de qu’ei possible cambiar es causes entà atau auançar en qualitat democratica.

Desencant politic (III)

Pensi qu'eth desencant dera societat en çò que tòque ara politica non ei ua causa dera Val, se non qu'aparentament passe per tot, dera madeisha manèra qu'era politica destructiva de que se parle, ja hè ans que se practique. Çò que non è tan clar ei s'açò ei çò que passe o ei era manèra coma se reflèxen es campanhes enes mieis de comunicacion (era sang se ven ben).
En çò que tòque ar Estatut, era actitut de " o tot o arren" non me semble guaire madura,e francament non i veigui eth conformisme per enlòc. Aran e Catalonha an artenhut mens de çò qu’an demanat, mès an hèt un pas tà dauant e an daurit era pòrta a futures negociacions. Era melhora ei evidenta, non?
Se comente qu'ena Val era gent sonque sent era politica sua ce se hè des d'Aran. Òc, ei cèrt, mès ja digui que creigui qu'açò passe per tot, era gent ei desencantada damb era politica, mès ara ora de decidir sus tèmes mès pròpèrs i a mès compromís e mès participacion, digam que "pera part que mos tòque".
Era realitat sociau d'Euròpa e des sues ciutats cambie plan, e fòrça rapid. Es termières despareishen, cultures de tot eth mon an d'apréner a convíuer amassa, e es politiques extèrnes arriben mès luenh que jamès. Açò, en un principi, pòt hèr pòur, mès jo ac voi veir mès coma un hèt enriquidor, e coma ua oportunitat de conéisher e hèr-se a conéisher. Per açò pensi qu'er hèt qu'UA collabòre damb eth PSC ei ua oportunitat unica de hèr arribar era politica aranesa mès enlà dera Val. Non creigui qu'era identitat aranesa deth partit sigue miaçada, e per contra i a un deputat aranés en Parlament de Catalonha, sonque per açò ja vau era pena!!!

1.12.06

Desencant politic (II)

Era abstencion ei disparièra segontes era eleccion, donc tàs municipaus e tath Conselh Generau era participacion ei de pròp deth 75%. Atau, s’aplicam eth rasonament der anterior post, eth problèma non ei ena politica aranesa ei, en tot cas, enes eleccions autonomiques a on era abstencion tostemp a estat ath torn deth 45%.

Respècte deth debat politic aranés i sò d’acòrd parciaument. Ei a díder, pensi que çò que manque en Aran ei parlar de politica en ton constructiu, ja i sò d’acord! Eth problèma ei a on? En Plen deth Conselh que s’amasse cada 2 mesi damb tèmes que son estrictament administratius? A on cau parlar de politica en Aran? Es democracies fòrtes sòlen èster païsi a on parlar des ahèrs publics non genère cap tipe de pòur, un exemple an estat es primàries deth partit socialista frances. Non sabi s’en Aran èm en situacion similaar. Personalament pensi que non i a debat politic pr’amor qu’ei segrestat per ues institucions que son inoperantess dera prespectiva democratica ençà.

Eth debat der estatut calerie hèr-le en pregonditat. Sus eth resultat deth non, se pòden hèr fòrça lectures, era realitat des numeros mèrque totun qu’es vòts deth “non” son eth resultat equivalent as vòts deth PP pro nombrosi en país, mès es vòts d’ERC . Eth vòt deth PP ei ath torn des 550 vòts en Aran mès es vòts d’ERC que sumen ath torn de 220 vòts. Es non sigueren sigueren ath torn de 660. Calerie saber donc a qué responeren es vòts negatius, s’èren contra er estatut (vòt pp) o vòt descontent damb eth resultat d’Aran?

Eth resultat finau der Estatut tanben ei logicament opinable. Se pòt díder qu’ei fòrça negatiu, mès tanben ei eth melhor jamès obtengut en democracia. Aran jamès auie estat reconeishut per cap constitucion der Estat, ne cap estaut anterior ar an 79 que, coma sabem ère anecdotica. Aguest estatut, ath delà de reconéisher es institucions e era lengua, mos dèishe era pòrta daurida a ua naua lei tà aumentar eth tet der autogovèrn considerablament. Tot e atau ei legitim díder qu’en volem mès. Tot e atau, vist çò que s’artenhec en an 79 e ara, francament non i a color.

Sus era catalanizacion d’Aran non sabi que signifique. En bona mesura eth debat forme part dera nòsta istòria . En sègle XVI es Conselhèrs deth Conselh Generau d’Aran demanauen era adscripcion a Catalonha e as sues leis, e en XVII demanauen èster adscrits ara vegueria peth mau tracte que, possiblament, rebien per part deth governador de Felip V... Podem trobar episòdis en un sentit e en un aute. Personaument pensi qu’es païsi e es nacions non an de bastir-se contra d’arrés. Nosati podem bastir un Aran qu’ age ua identitat fòrta e institucions “independents” se reaument aguestes institucions an capacitat de lideratge e genèren un debat a on es ciutadans s’i sentisquen reflectits

Entà acabar, Unitat d’Aran: Eth partit a un acòrd damb eth PSC der an 92, tot e que bona part des sòns fondadors ja èren, en an 80, militants o simpatizants dera quèrra. Díder qu’Unitat d’Aran a despareishut, calerie poder explica’c un shinhau melhor. Enquia es passades eleccions Unitat d’Aran auie dus alcaldes (Canejan e Les) e dus conselhèrs en Conselh Generau d’Aran. A compdar deth 2003 ath delà de doblar es sòns resultats en nombre de vòts e de còssos, a guanhat er ajuntament de Vielha, eth deputat provinciau, e 6 conselhèrs en Conselh Generau. Aquerò ei desparéisher? Unitat d’Aran ei un partit autonòm que celèbre un congrès cada 4 ans e trigue ath sòn Secretari Generau, ath president e ara executiva. Açò ac hèn es sòns pròp de 200 militants que decidissen quina politica e quina estratègia vòlen que seguisque eth partit. Shaute qu’es que hèn aguestes critiques non se demanen per qué UA ei er unic partit aranés que celèbre congrèssi e trigue as sòns representants.

Auer pactes damb eth PSC ei legitim pr’amor qu’ei un partit de centre quèrra e seràn es militants d’UA es que decidiràn enquia quan les vòlen contunhar auent. En tot cas, tanben cau díder que possiblament es auanci der estatut an estat pògui. Ara, çò que tanben cau saber, ei que sense era concurréncia deth socialisme catalan e deth socialisme espanhòu e era infloéncia d’UA en aguest àmbit dera politica espanhòla, er estaut auesse estat fòrça pitjor (eth PP votèc en contra de toti es punts) . Ei òbvi que se resultèc dificil auançar damb es tèmes relacionadi damb eth catalan, ei fàcil pensar çò que passèc damb er araneé, e es esfòrci que calec hèr tà convéncer qu’ Aran meritaue aguest reconeishement. Tà auer era dimenssion exacta dera situacion serie positiu sajar de trobar un aute cas similar ath nòste, en qu’un territòri tan petit age artenhut un reconeishement similar, a nivèu d’un estat, en contèxte europèu.

Desencant politic (I)

Era vertat ei qu’era mia opinion, de ben segur non agradarà, mès jo la considèri fòrça contructiva, la voi hèr deth punt de vista der aranés de carrèr, non eth punt de vista deth politic.Mos cau reflexionar, non barrar es uelhs, era societat aranesa ei desencantada dera politica actuau. Qué passe?
· Era politica aranesa a degenerat, s'à hèt ua politica destructiva, totauments critica damb er adversari, similar a çò qu’a hèt Mas en Catalonha damb Montilla. Arrés a presentat un programa politic "que se pogue véner", sonque i a auut, atacs entre un e er aute costat deth marc politic aranés.
· Er estatut a hèt mau. Òc, cèrt que guanhèc eth "Si"... mès, un còp mès...cau analizar mès enlà. Ena Val s'assolic eth mès naut percentatge deth non dera "Nacion catalana", e era mès nauta abstencion, clar simptoma, de qu'eth tèma non se mos a hèt nòste. Mos estam "catalanisan".Damb er estatut, non s’a hèt a sénter ar aranés er hèt diferenciau, mos auem conformat damb çò qu'es nòsti "amos" mos an volut balhar.
· Ei cèrt qu'era Val d'Aran a cambiat fòrça d’uns ans ençà, mès er "isolament territoriau" d'Aran hè qu’encara se veigue Catalonha coma quaquarren extèrn, non pas nòste, e alavetz se non se hè era politica desde Aran, non s'arribe ath ciutadan, non preocupe.
· E eth punt mès critic deth mèn discors arribe ara, Unitat d'Aran a despareishut coma partit, a passat a èster era delegacion deth PSC en Aran, e supausi que s'entenarà qu’era diferéncia ei notabla.
Eth debat ei ena taula, a compdar d'ací, podem tirar endeuant toti es analisi que nosati volgam.