Cau ossi en Pirenèu?
Óssos i ramats
PACO BOYA
L’alliberament per part del govern francès de més óssos en pobles propers a la Vall d’Aran ha posat de nou en peu d’alerta als pagesos aranesos. Un col•lectiu, aquest, minvat i que avui és ja quasi testimonial.Coses de la vida! l’ós, espècie gairebé extingida al Pirineu, pot ser l’últim botxí del pagès aranès, que, paradoxalment, hauria de ser, avui, considerat com un bé a protegir.
Les raons per defensar els pagesos en aquest procés desigual són moltes i difícils de llistar, perquè la seva presència a les nostres valls ha sigut i és encara, el primer símbol d’identitat. La llengua i la cultura aranesa tenen totes les seves arrels i conceptes vinculats a segles d’interacció entre home i natura. El nostre paisatge és el fruit d’aquesta acció continuada dels homes sobre el territori.
Però seria injust afirmar que la crisi del sector és culpa de l’ós. L’ós és en tot cas, la culminació d’un procés en el qual, els canvis en el model econòmic de les nostres valls han provocat l’abandonament d’unes explotacions poc rendibles i esclavitzadores, en un moment en què guanyar més diners, temps i qualitat de vida ha estat a l’abast de tothom gràcies al turisme.
Els óssos, que són sense cap dubte un problema per als pagesos, haurien de passar a ser l’oportunitat. És a dir, ser pràctics, ja que ningú ha preguntat al territori si els volíem o no, intentem que la seva presencia desperti sensibilitats, també en la banda dels damnificats. Per capgirar aquesta situació, cal que el govern assumeixi, com ja ha fet en bona mesura, una nova forma d’actuar davant el problema de compatibilitat entre óssos i ramats. És a dir, superar les actuacions dels anteriors governs, limitades a indemnitzar les baixes provocades pels atacs, i passar a fer una actuació preventiva que permeti als pagesos enfrontar-se al fenomen de l’ós amb garanties raonables de defensa contra els atacs.
Per tant, es tracta de fer una acció continuada i planificada en les infraestructures d’alta muntanya (cabanyes i tancats), la millora dels accessos, i molt especialment la contractació de pastors mentre dura l’estada dels ramats a l’alta muntanya. Són les mínimes condicions per ajudar a un sector esgotat que necessita urgentment alguna cosa més que les paraules i les promeses ja escoltades en la primera remesa d’óssos alliberats al 1996. És en aquest sentit que les iniciatives parlamentàries dels grups que donen suport al govern volen contribuir a alleujar un problema, el dels pagesos de muntanya, que té, sense cap dubte, més fondària que aquesta batalla de la supervivència amb l’ós.
Perquè, finalment, res com el paisatge predisposa al visitant, turista o no, en el seu judici sobre el lloc que visita. La geometria dels prats, les línies rectes dels boscos sobre els prats de dall, o els bancals de panís, dibuixant un tauler d’escacs amb els camps de trumfes i naps, són un forma d’harmonia viva, avui ja enyorada. Aquell fou el paisatge perdut de fa ja algunes dècades. Avui, només ens queda un traç gros de pinzell abstracte, definit per marges oblidats i boscos que abracen les valls fins mullar-se als rius. Potser, ha arribat el moment de la reconciliació, de reconèixer el valor dels pagesos sobre el territori, de pagar el preu just per la feina feta i de recordar que sense ells desapareixerà el paisatge, el nostre paisatge.
Melhor es pagesi qu'es ecologistes
AMADOR MARQUÉS
Era reintroduccion der os permet de pensar era contraposicion non sonque entre er òme e eth plantigrad, senon tanben entre era cultura e era natura. De hèt, era figura deth pagés exprèsse de forma originau era capacitat der òme entà intervíer en sòn entorn se vò supervíuer, ei a díder, entà crear cultura.
Cultura ei era realitat que se derive dera accion der òme, que bèth temps ha que trebalhe era tèrra, que hè totun agricultura. Ei tant atau qu’era madeisha activitat deth pagés a devengut ua metafòra dera existéncia en mon, pr'amor que cultura ei tot aquerò qu’er òme, non sonque en tot trebalhar era tèrra, a transfomat tath sòn profit. Ei era cultura en un sentit ampli, mès antropologic, çò qu’identifique ar uman. Voi díder en tot exagerar qu’er òme ei per natura antinaturau e qu’es ecosistèmes non son pas ne permanents ne immotables. Ei mès, sense era intervencion decidida des umans entà transformar eth miei o ambient –miei ambient ei ua reiteracion inutila ja qu'andues paraules an eth madeish significat– encara aué viueríem aletargadi enes tutes.
Mès tanben ei vertat qu’èm en un moment en quau er òme a desbrembat çò de tacit que l’a permetut intervíer en entorn, a saber, qu’era cultura (er ensem de politica, justícia, urbanisme, indústria, sciéncia, sistèmes de comunicacion, eca) se desvolope ena natura (er ensem de montanha, bòsc, arrius, eca). Er òme ei en mon, estacat per uns limits, per ua realitat que l’entore.
En aguest punt se mos torne un imperatiu profitar un còp mès era figura deth pagés entà connotar eth nuclèu dera accion umana ena natura. Derivat deth mot grèc oikia, que vò díder casa, ecòsi ei eth concèpte que quauque antropològ (Naturaleza y cultura, Miguel León-Portilla. El País, 20 de març de 2006) utilize entà significar tot aquerò que se produsís quan grops umans mantien contacte damb un miei o ambient. Eth pagés mos ensenhe qu’era natura non ei un simple estat de causes que cau conservar sense mès, coma defen cèrt ecologisme que ne tansevolhe amague eth sòn conservadorisme ideologic, senon qu’ei ua realitat damb era quau i cau compdar en tot hèr d’era un larèr a suenhar damb aquera ecòsi que sonque eth pagés sap aplicar pera sua intervencion contunhada ath long de sègles en çò qu’ei dejà paisatge.
publicat per Aran XXI eth 00:27
0 comentaris
